La Catedral de València (Església Catedral Basílica Metropolitana), cridada popularment “Seu” en valencià, està dedicada per desig de Jaime I, seguint el costum del segle XIII, a Santa María. Construïda entre els segles XIII i XV, és principalment d'estil gòtic però conté elements arquitectònics del romànic, el renaixement, el barroc i el neoclàssic.
La catedral de València es troba sobre l'antiga catedral visigoda que, més tard, va passar a ser mesquita, encara que no es conserva cap resta important d'aquests edificis.
Hi ha constància que fins a l'any 1262 va persistir la Mesquita-Catedral amb les sentències alcoràniques en les parets, fins que el 22 de juny de 1262 fra Andreu d'Albalat va resoldre demolir l'antiga mesquita i construir una nova, en correspondència amb els plans de l'arquitecte Arnau Vidal.
El gòtic català o mediterrani és l'estil predominant de la catedral, ja que la nau principal i les dos laterals van ser construïdes entre els segles XIII al XV. Aquest gòtic es caracteritza per ser més baix, robust i pesat que el vertical i suntuós gòtic francès. I així és la catedral de València: gòtica primitiva i robusta, similar a la catedral de Tarragona, pels seus murs i pilars molt grossos de la nau central. Aquesta austeritat és pròpia de l'estil gòtic amb que es va construir, que no és altre que el cisterciense, que predicava l'austeritat enfront del luxe i suntuositat de l'altra gran ordre rival, la de Cluny. Aquesta catedral va ser feta amb celeritat per marcar el territori cristià enfront del musulmà, i presenta més un aspecte de gran sala profana que de catedral gòtica mística que s'eleva cap al cel. Per a la seva construcció es van emprar pedres de les pedreres pròximes de Burjassot i Godella, però també de llocs mes allunyats com Benidorm i Xàbia, des d'on les van portar amb vaixell a la ciutat de València.
La construcció de la catedral es va perllongar durant segles. Com resultat d'aquest llarg procés de construcció, s'ha produït una barreja d'estils artístics -des dels subtils gòtic francès i renaixement florentí, al rotund barroc i el més contingut neoclàssic- que és la característica més rellevant de la catedral de València i que la converteix en una joia de l'arquitectura universal.
